Recensione in catalano di Oriol Osan per Nuvol

19 febbraio 2018

Quisieron enterrarnos pero no sabían que éramos semillas

El rapte i l’assassinat (alguns diuen que cremats vius) de 43 estudiants mexicans el 26 de setembre del 2014 a Aynotzinapa va commocionar no només el país asteca, sinó tot el món. L’horror també va arribar a Itàlia, on la companyia Instabili Vaganti va decidir retre’ls homenatge perquè ningú els oblidés. El resultat, Desaparecidos #43, l’hem pogut veure a la sala La Vilella, a Barcelona, només 4 dies.

Les estadístiques apunten que cada dues hores desapareix una persona a Mèxic. O el que és mateix: 30.000 ànimes en els últims deu anys. La nit del 26 al 27 de setembre del 2014 va quedar tristament gravada a la història del país amb una nova desaparició: la de 43 joves estudiants (amb edats al voltant dels vint anys) que anaven a la capital per a participar en una protesta contra el govern. Els fets són tèrbols i obscurs, i a dia d’avui, tres anys i mig després de la tragèdia, encara no s’han esclarit moltes incògnites i els seus familiars continuen reclamant justícia.
La companyia bolonyesa Instabili Vaganti (es podria traduir com a “vagabunds inestables” que, encara que sigui redundant, aquí el nom sí que fa la cosa), fundada el 2004 per la directora i actriu Anna Dora Dorno i l’actor Nicola Pianzola, es caracteritza per fer treballs d’investigació i internacionalitzar els seus projectes. De fet, estrenen més fora d’Itàlia que a dins. Amb Desaparecidos #43 –teatre didàctic, divulgatiu i militant, marca de la casa– han volgut posar el focus en les desaparicions forçoses que encara avui afligeixen i sacsegen Mèxic, i recordar els malaguanyats estudiants i les seves vides truncades. No en va, l’espectacle està patrocinat per Amnistia Internacional-Itàlia. En aquesta aventura se’ls ha afegit la també actriu Armida Pieretti.

A la perfomance, que gentilment i amb encert ha acollit La Vilella Teatre, els tres actors interpreten tots els papers de l’auca, en una posada en escena bellíssima. Una dramatúrgia original i bilingüe (castellà i italià), feta no només de paraules, sinó també d’accions físiques, sons, cants (des d’un rap fins a peces contemporànies mexicanes: a qui no se li posa la pell de gallina escoltant La llorona, de la gran Chavela Vargas?) i imatges projectades als torsos i a les esquenes dels actors. La dansa amb gases translúcides que embolcallen dos dels ballarins és especialment evocadora i emotiva.
“No somos todos. Nos faltan 43”, resona a la petita sala, mentre a les parets es projecta la frase “What if you were # 43?”. Quan entrem, cada butaca té la foto d’un desaparegut, i l’espectador no té més remei que asseure-s’hi, amb un certa aprensió. En poc menys d’una hora, Instabili Vaganti són capaços de traslladar-nos des de l’angoixa, l’asfíxia i la tortura, fins a l’emoció i la ràbia. Però el més trist de tot, com ells s’encarreguen de recordar, és que la història es repeteix, i es repeteix, i es repeteix… “Quisieron enterrarnos, pero no sabían que éramos semillas”, et xiuxueja a cau d’orella un dels estudiants, mentre et regala una bonica flor de paper. Aquest és el valor de Desaparecidos #43: aconseguir mantenir viva la flama del seu record, i que la desgràcia germini en forma de justícia i de veritat.